Anàlisi i Opinió Agbar_Grapadora

Publicat el 28 - abril - 2015

Demiürgs sobre Glòries. De què parlem quan parlem d’intervencions urbanístiques

Article sobre la transformació urbanística de la plaça de les Glòries. José Mansilla, antropòleg membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU)

____________________________________________________________________________________________________________________

A començaments de l’any passat, una nota apareguda en una de les capçaleres mediàtiques més conegudes i influents de la ciutat de Barcelona, recollia part d’un discurs pronunciat pel Regidor de Cultura de l’Ajuntament, Jaume Ciurana, en referència a la Plaça de les Glòries. Les declaracions realitzades pel polític nacionalista es produïen en ocasió de la presentació en públic de l’enèsim, encara que no l’últim, equipament cultural de la ciutat: el Museu del Disseny. En el discurs, Ciurana assenyalava que entre els objectius del nou Museu es trobava la consolidació d’un ‘pool’ cultural (ja sabem la inclinació que tenen els nostres polítics a usar anglicismes poc intel·ligibles pel comú dels mortals) entorn de Glòries on també apareixien l’Auditori de Barcelona, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i, atenció, el nou Mercat dels Encants.

Qui hagi conegut el Mercat abans del seu trasllat a on antigament es trobava el Bosquet dels Escants, no pot deixar de sorprendre’s, ja que aquell antic embull de venedors i compradors, amb la seva informalitat, els seus mobles i estris enmig dels carrerons, els seus crits i les seves xerrades entre cerveses i cafès, en definitiva, aquell espai ple de vida, es pogués convertir en un referent cultural i turístic de Barcelona i, encara menys, en un element d’alguna cosa denominada “pool cultural“.

Encants_nou

La idea de transformar les Glòries no es limita únicament a la seva remodelació urbanística –sense atacar en cap moment l’especulació i conseqüent apropiació de les plusvàlues per part del capital privat a través de la requalificació del sòl- sinó també a eliminar, o almenys transmutar, aquesta vida. Només cal remuntar-se uns anys per trobar noves evidències que el que veritablement persegueixen aquestes intervencions, no sense certa prepotència, és avançar cap a un altre tipus de ciutat, potser una “Ciutat Morta”.

Sense anar més lluny, durant la presentació de l’Auditori de Barcelona, Rafael Moneo -que al principi va intentar disputar el lideratge arquitectònic català a Oriol Bohigas i, després del seu fracàs, va passar a projectar-se internacionalment per a desgràcia d’alguns- va assenyalar que l’obra perseguia “rematar l’eixample” mitjançant un edifici que aconseguís la seva màxima esplendor “no el dia de la seva inauguració ’- que es va retardar alguns anys-‘ sinó diversos anys després, quan el seu entorn sigui digne de merèixer-ho”. Aleshores, a la fi de la dècada dels 80, aquest entorn indigne era l’actual Fort Pienc, un barri popular i obrer que tenia la sort, o la desgràcia, de posseir grans terrenys propietat de RENFE; terrenys que serien alliberats posteriorment per les obres realitzades per transformar la ciutat de cara als Jocs Olímpics del 92. Un nou exemple d’això el trobem uns anys més tard, quan Ricard Bofill pare, encarregat per la Generalitat d’aixecar el TNT, posava l’accent en la degradació que vivia el context urbà on s’assentaria el projectat Teatre. “Es tracta d’un paisatge molt suburbial i poc configurat”, assenyalava l’arquitecte, afegint, “el TNT és un edifici públic i ha de manar sobre l’entorn”.

Veiem doncs com la intenció demiúrgica de l’arquitectura, de la mà sempre de polítics àvids de renom, així com del capital immobiliari i turístic, no és una altra que la de, mitjançant projectes i obres planejades en la solitud dels seus reputats despatxos, intervenir en els entorns urbans amb la pueril intenció de modificar comportaments.

La Plaça de les Glòries Catalanes apareixia en els plans de Cerdà com un element central de la Barcelona moderna i igualitària projectada a finals del segle XIX. Oblidada durant anys en el calaix d’algun despatx de l’Ajuntament, va ser el Regne del cotxe –altre dels exemples de la submissió de la ciutat a l’albir de les infraestructures viàries i dels vehicles privats i els interessos econòmics-empresarials a ell lligats-, però també objecte d’interessants processos socials, de vida urbana, que posaven en dubte la capacitat conductivista de les intervencions urbanístiques. No podem deixar de recordar que durant anys, al centre de l’antic nus viari de les Glòries, la població migrant arribada a Barcelona, sobretot de Bolívia i Equador, va dur a terme veritables tornejos de futbol internacional en un clar exemple d’apropiació de l’espai sota valors d’ús. O que el Bosquet dels Encants era un conegut punt de trobada de la comunitat homosexual de la ciutat. Ambdues activitats, inherents a qualsevol forma de vida urbana, van ser eliminades per unes autoritats obstinades, d’altra banda, a aprofitar cada pam de l’espai de Barcelona sota oposats paràmetres de valor de canvi.

D’aquesta manera, el nou Museu del Disseny –rebatejat així una vegada oblidat el menys eufònic nom de HUB Disseny Barcelona- no ve tant a completar un ‘pool’, com ens assenyalà el Regidor, com a modificar el context sobre el qual s’assenten aquestes obres. A transformar els carrers i les places d’espais d’ús en espais de consum alineats amb el model de ciutat neoliberal que ens empara, arrossegant després de si la vida urbana i tots aquells i aquelles que la manifesten cada dia: els veïns i veïnes del Poblenou, del Clot, de la Sagrada Família, de Fort Pienc, etc. La intenció del Museu del Disseny, més que albergar vida, és, decididament, convertir-la en objecte.




Comments are closed.

Anar Inici ↑